Només iniciat el Pràcticum, i ja abans en el meu cas doncs he tingut l'oportunitat d'apropar-me al desenvolupament diari de la funció del psicopedagog escolar, queda clar que és difícil transmetre als diferents agents educatius, (pares, professors, alumnes) la necessitat de ser rigorosos a l'hora de realitzar qualsevol valoració i d'emetre un informe, si és el cas, que porte com a conseqüència l'adopció d'un pla d'actuació.
Si mirem el procés seguit en la primera intervenció descrita, podem dil.lucidar la quantitat de temps que s'ha d'invertir en ell, no sols físicament, a l'escola, en presència de l'alumna, la família o l'equip docent, sinó també aquell que s'ha de dedicar al procés de reflexió, a coordinar les diferents dades obteses i traure conclusions encertades.
Evidentment, amb l'atenció que se'ns ofereix per part de l'Administració d'aquestos professionals, la sensació d'aquestos és de pressió, sobretot en escoles com la meua on les característiques de la població que ja vaig descriure en la presentació, multipliquen les necessitats en tots els àmbits. Per contra, el professorat i els pares poden pensar que se funciona lentament, doncs no són conscients, i potser no han de ser-ho, de la quantitat de treball que suposa donar solució a qualsevol cas plantejat. És per això important que, tant l'orientador com l'equip directiu, proporcionen informació mínima de la programació que han de desenvolupar anualment aquestos professionals, i de la qual teniu un model en aquest blog.
Respecte al cas corresponent a la 4ª intervenció voldria cridar l'atenció als lectors d'aquest blog, especialment a aquells que desenvolupem la nostra tasca en educació i/o que puguem arribar a gestionar o elaborar informes psicopedagògics de la importància de ser rigurosos en l'elaboració d'aquesta documentació, de revisar aquella que ens arriba i de ser crítics davant informacions con aquesta que qualificava la xiqueta com deficient, amb un QI prou per baix de la mitjana. El fet de no haver constatat els seus antecedents familiars i, el que és més greu, de no haver-los tingut en compte a l'hora de realitzar el diagnòstic podia haver fet que el nou centre mantinguera una etiqueta del tot equivocada a l'alumna i haguera planificat la seua atenció de manera totalment errònia.
A la 5ª intervenció, com en d'altres i en moltes demandes procedents tant dels pares com del professorat, n'hi ha una qüestió que crec haura d'estar comentada. Em referisc als estils educatius, sobretot de moltes famílies actuals, i a les conseqüències en que deriva l'absència de normes clares, d'establiment de límits, de rutines, de responsabilitats... No estan les famílies depositant a l'escola qüestions que són pròpies de l'àmbit domèstic?. No us trobeu contínuament amb manifestacions del tipus "és que no puc amb ell", "és que fa allò que vol", "és que se'm puja damunt"...
És doncs precís que els educadors fem conscients als pares de la importància de marcar límits, d'establir normes clares respecte a horaris, rutines, cortesia, responsabilitats...i mantindre-les, de fer un bon ús de la sanció i, tot, des del naixement, doncs són els primers anys de la infància els responsables de bona part de les conductes que se manifestaran després a la vida escolar i adulta. L'escola ha de demanar el compromís de la família, i a la vegada aliar-se amb aquesta per aconseguir que els nostres xiquets esdevinguen bones persones, bons ciutadans, la qual cosa és una de les finalitats bàsiques de l'educació.
Altra qüestió envers la qual m'agradaria cridar la nostra atenció és la que se refereix a l'etiquetatge que, segons he tingut ocassió de comprovar, no parteix sempre del professorat o dels propis alumnes, sinó també de les famílies, sobretot en temes com la hiperactivitat o la dislèxia. Sembla que els termes "estan de moda". És estranya la intervenció en la que no apareixen mencionats aquests tipus de dificultats, moltes vegades només basades en comparacions amb altres xiquets de la família o veïns que ho pateixen. És funció doncs dels professionals de la psicopedagogia fer una distinció clara d'aquestos conceptes, que suposen trastorns, i les probables dificultats que presenten els xiquets i advertir a l'entorn familiar i docent del perill que suposa catalogar els alumnes dins d'aquestos trastornos.
Respecte al cas corresponent a la 4ª intervenció voldria cridar l'atenció als lectors d'aquest blog, especialment a aquells que desenvolupem la nostra tasca en educació i/o que puguem arribar a gestionar o elaborar informes psicopedagògics de la importància de ser rigurosos en l'elaboració d'aquesta documentació, de revisar aquella que ens arriba i de ser crítics davant informacions con aquesta que qualificava la xiqueta com deficient, amb un QI prou per baix de la mitjana. El fet de no haver constatat els seus antecedents familiars i, el que és més greu, de no haver-los tingut en compte a l'hora de realitzar el diagnòstic podia haver fet que el nou centre mantinguera una etiqueta del tot equivocada a l'alumna i haguera planificat la seua atenció de manera totalment errònia.
A la 5ª intervenció, com en d'altres i en moltes demandes procedents tant dels pares com del professorat, n'hi ha una qüestió que crec haura d'estar comentada. Em referisc als estils educatius, sobretot de moltes famílies actuals, i a les conseqüències en que deriva l'absència de normes clares, d'establiment de límits, de rutines, de responsabilitats... No estan les famílies depositant a l'escola qüestions que són pròpies de l'àmbit domèstic?. No us trobeu contínuament amb manifestacions del tipus "és que no puc amb ell", "és que fa allò que vol", "és que se'm puja damunt"...
És doncs precís que els educadors fem conscients als pares de la importància de marcar límits, d'establir normes clares respecte a horaris, rutines, cortesia, responsabilitats...i mantindre-les, de fer un bon ús de la sanció i, tot, des del naixement, doncs són els primers anys de la infància els responsables de bona part de les conductes que se manifestaran després a la vida escolar i adulta. L'escola ha de demanar el compromís de la família, i a la vegada aliar-se amb aquesta per aconseguir que els nostres xiquets esdevinguen bones persones, bons ciutadans, la qual cosa és una de les finalitats bàsiques de l'educació.
Altra qüestió envers la qual m'agradaria cridar la nostra atenció és la que se refereix a l'etiquetatge que, segons he tingut ocassió de comprovar, no parteix sempre del professorat o dels propis alumnes, sinó també de les famílies, sobretot en temes com la hiperactivitat o la dislèxia. Sembla que els termes "estan de moda". És estranya la intervenció en la que no apareixen mencionats aquests tipus de dificultats, moltes vegades només basades en comparacions amb altres xiquets de la família o veïns que ho pateixen. És funció doncs dels professionals de la psicopedagogia fer una distinció clara d'aquestos conceptes, que suposen trastorns, i les probables dificultats que presenten els xiquets i advertir a l'entorn familiar i docent del perill que suposa catalogar els alumnes dins d'aquestos trastornos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario